PAU LÓPEZ

Cicle d’entrevistes:
Les relacions entre la cultura i la ciutadania: absència o sobrecàrrega?

>> PAU LÓPEZ

foto pau

El Pau López no arriba a la trentena, construeix i desconstrueix per tornar a construir, crea. Va deixar Barcelona fa quatre anys per traslladar-se a Tarragona, una ciutat que diu que li encanta, i crec que no m’enganya perquè quan quedem i caminem uns metres junts pel carrer em sorprèn veure com saluda i coneix a tothom. Jo pensava que el Pau era tímid, però sembla ser que m’equivocava. Ara és el president de Tallers 03 Associació d’Artistes, va estudiar Belles Arts i el màster per a ser professor, i no m’estranya, ja que en la nostra quedada parlem en moltes ocasions sobre pedagogia, educació, infància, ensenyament…
No sé si és que ens portem pocs anys cronològicament parlant, però em sento molt còmoda discutint amb ell. Tot i que ell és l’entrevistat també escolta les meves opinions sobre el tema i així arribem a més preguntes i més respostes junts.
Fem un cafè i anem al seu taller, una sala inundada de colors, retalls, tabac, quadres, projectes… Em fa lloc en un raconet prop del balcó i li pregunto què li agrada fer quan té temps lliure, em diu que li agrada mirar pel·lícules a casa, tranquil, i penso “Que bé! És dels meus.” És un bon inici per a una entrevista en què l’entrevistat s’aixeca i s’asseu repetidament, fuma una mica, pensa les respostes mirant les parets, i en què l’entrevistadora no es pot estar de dir la seva, sentint-ho molt pel pobre Pau.

Podem començar dient-me com definiries la cultura en poques paraules.
Ho lligo al concepte de produccions de l’ésser humà que s’escapen dels llenguatges canònics. Formes de comunicació que es reinventen a si mateixes, que generen un codi específic per comunicar alguna cosa. Ho transporto molt a l’art; arribar a un significat a través d’un mitjà concret. Diríem… Producció de llenguatges. Mitjans comunicatius alternatius, poc convencionals.

Com a artista, creus que la teva feina arriba a la gent?
No arriba a la gent. Falla el canal potser perquè l’emissor no vol escoltar el missatge. No compartim els mateixos codis, tot i que treballem amb imatges, i aquesta és un codi en si mateix. A Belles Arts dèiem “l’art és un esport d’intel·lecte”, i és cert, hem generat uns codis que no són accessibles per a tothom. Si admetem que l’artista treballa amb idees complexes, doncs clar, el missatge es fa més complicat en si. Tanmateix és quelcom positiu que l’art es vagi fent complex, no podem baixar el llistó.
En quant a la recepció de l’art de la gent, no sé si hauríem de replantejar el canal perquè la gent gaudeixi d’aquest procés complex que és l’art. Podríem parlar de l’educació a les primeres edats, per exemple.
 
Com veus el panorama cultural i artístic a Tarragona, tant en àmbit privat com en el públic? La gent el gaudeix?
Primerament s’ha de tenir en compte que jo porto vivint aquí quatre anys, per tant, no sé què es feia abans d’aquest període. Imagino però, que mai ha deixat d’evolucionar, crec que hi ha gent treballant-hi, per sort tenim un Centre d’Art Contemporani amb diferents projectes que l’anterior, tot i que quasi desapareix. Excepte la Biennal i, més o menys, la Biennal del Port, penso que també hi ha apostes per galeries privades (com The Grey Square). Hi ha agents culturals com Laboratori Visual i Kunstaïner, per exemple, que no deixen de treballar per incrementar el panorama de l’art contemporani a la ciutat. Tot i que cal dir que el tema dels pressupostos és precari i s’ha de tenir en compte en aquests temes, en general, anem fent camí.

Com a president de Tallers 03, l’associació d’artistes de la Part Alta, aquest any heu celebrat els X Tallers Oberts, com han rebut els tarragonins aquesta proposta?
Aquest any hi ha hagut una aposta per treure l’art actual fora dels tallers. Tallers però, és criticat pel sector d’art contemporani perquè és una proposta molt heterogènia. Però treballem en el propòsit de la cohesió i la inclusió. Perquè no hi pot haver un diàleg entre l’artista de galeria i l’artista de fira? És negatiu o hi poden sortir coses positives? Jo ho trobo positiu certament, tot i que el sector d’artistes més contemporanis no veuen correcte aquest paquet tan heterogeni. Penso que aquest paquet, aquesta oferta, és bo per la ciutat, des de l’artista que treballa el patrimoni, per exemple, i el públic que consumeix aquest art, fins a un altre que treballa sobre la religió. Depenent el tipus de públic es busca una cosa o una altra. Generar aquest ventall de diversitat, que a més és un ventall popular, és un fet didàctic pel públic que va des d’allò més tradicional fins al més conceptual.
Aquest any als Tallers també hem apostat per la col·laboració amb la URV, hem posat en valor els estudis dels alumnes. Hi ha pros i contres, però jo només veig els pros, n’estic molt content. Es dóna qualitat al catàleg, que és una part important dels tallers, l’usuari comença per aquí, obrint i llegint el catàleg.

Què es fa des dels Tallers per arribar el màxim a tots els públics?
Tenim visites d’un públic molt divers, l’art arriba a la gent. En aquest paquet tan heterogeni del que parlava hi ha molts formats i itineraris: fires, concursos, pintura ràpida, sales d’art contemporani, d’artesania… Tot això ho dones a la gent i ella escull, uns van a veure els tallers dels amics, altres obren el catàleg i escullen els que els hi interessen més… Jo em sento recompensat quan fem la valoració. La programació ha estat bé també, hi ha hagut una mica de tot. Les bases dels Tallers ja estan fetes, però en cada edició podem reforçar un pilar diferent.
A banda fem més esdeveniments. Vam coneçar la temporada amb una catifa d’encenalls de més de 100m quadrats a corpus que construíem  de forma participativa amb la gent del barri, hem estat a l’organització del 3er Big Draw Tarragona per apropar el dibuix a la ciutadania amb 18 tallers gratuïts, i ara estem a De Temporada  dins d’SCAN on arribem amb la fotografia a la gent que ve a comprar verdures al mercat.
Ja veus que totes són iniciatives que comparteixen l’objectiu de fer partícip la ciutadania del nostre univers artístic…

Com a Pau, com participes de la cultura i com contribueixes a difondre-la?
D’una banda he de parlar de militància, quan un artista presenta un treball és un deure donar suport, és una manera de contribuir important: valorar un artista sent-hi present, anant a veure la seva obra. Crec que és un codi que hauríem de tenir tots, un codi de respecte. Si això ho féssim tots, no només els artistes, seria fantàstic. En quant a contribuir, puc dir que col·laboro amb coses tan senzilles com compartint a les xarxes socials, per exemple, i com associació provant de fer possibles tots els projectes que es gesten a Tallers Oberts. El que tinguis el cap, intentem-ho posar a la realitat, com la Parada Fotogràfica al mercat del Fòrum. Les associacions hi tenim un paper important en realitzar els projectes dels artistes. També és cert que funcionem molt pel boca a boca, uns animen els altres, i funciona molt bé realment.

Creus que tenim lliure accés a la cultura?
Jo crec que sí, totalment lliure, potser és la gent que es posa barreres i creu que no té accés. A vegades a la gent li fa cosa entrar a una exposició, i els artistes volem el contrari, que entris, preguntis i ho acabis entenent. Vivim en un temps on tot és molt accessible a través dels mitjans, xarxes socials…

Quines creus que són les barreres més clares que ens allunyen de la cultura?
Són les de la pròpia gent.

Perquè anem al cinema i al museu no, si les dues opcions són disciplines artístiques?
Perquè els pares no van a l’aula de cinema de la URV o a l’Antiga Audiència a veure una pel·lícula d’autor mentre van a veure una de Disney a les Gavarres? Es podria fer una comparació també amb el que passa amb l’art actual, el contemporani. No anem a una galeria, no anem a un museu… És la pròpia societat la que posa valor just a això, a anar al cinema i no anar a les exposicions. Pot ser que hi hagi poca gent sensible a això? Ep, hi ha pares que porten els seus fills al cinema i a les exposicions, pares conscienciats. Ara bé, n’hi ha que van al cinema a veure quelcom de consum fàcil amb els seus fills, mentre que potser anar a una exposició és quelcom més complex per a ells i en general. A l’art també li passa, vas als Tallers i veus alguna cosa identificable i t’interessa, després vas a un altre en que el missatge és més complex i potser ni hi entres… Potser és una qüestió de consum fàcil o complex.

Absència o sobrecàrrega de cultura en els ciutadans?
Hi ha molta producció cultural, fins i tot sobrecàrrega, per exemple ara a SCAN, hi ha una passada d’exposicions, el que hi ha potser és absència de públic.
Hi ha molta i bona oferta però sempre som els mateixos militants els que ens veiem allà. A Tallers volem que vinguis i facis coses amb nosaltres, per això crec que és accessible. Intentem democratitzar l’art, però no som nosaltres sols els que ens hem d’implicar. Hem de desenvolupar i dissenyar estratègies de com arribar a tothom, a Tallers per exemple, hem fet els quaderns didàctics i un catàleg DIY, eines perquè et sentis partícip. No és qüestió de fer una exposició només de consum, sinó que en participis. Potser però encara no hem arribat a trobar l’estratègia.

Només puc agrair al Pau la bona estona que m’ha dedicat, espero haver-li servit jo també a ell per plantejar-li més opcions i visions. Penso que té una ment plena d’idees, no només a nivell d’artista, sinó com a militant cultural, podríem dir. M’acomiada a la porta del seu taller i al replà encara seguim parlant, de ben segur que podríem fer tres o quatre cafès més plegats buscant opcions per abolir les fronteres entre l’art contemporani i el públic.

A. M. Andevert