JORDI ABELLÓ

Cicle d’entrevistes:

Les relacions entre la cultura i la ciutadania: absència o sobrecàrrega?

JORDI ABELLÓ

IMG_20141121_173050

Penso com serà el taller del Jordi quan vaig amb tren fins a Reus. L’he vist en alguna fotografia que ha penjat a Facebook o Instagram i sembla ben curiós, per això li vaig demanar de realitzar l’entrevista allà on pinta, s’inspira, treballa i va acceptar. És usual veure Jordi Abelló a xerrades de museus, a inauguracions d’exposicions, a passes de films alternatius, com també és típic veure’l dibuixar i fotografiar arreu. Com a pintor m’interessa el que pugui dir-me, però també m’interessa com a tècnic de l’Ajuntament i com a director de El Teler de Llum Centre d’Art de Tarragona. En més d’una ocasió l’he sentit parlar però us puc assegurar que no esperava de cap de les maneres que Jordi Abelló em fes replantejar tota l’entrevista, tots els conceptes i els objectius d’aquesta…

Com artista, com et defineixes i com valores la teva carrera?
M’agraden les coses senzilles, la realitat… i aquesta és una pregunta molt general. Sóc molt observador, pinto des del punt de vista més natural, com respirar, sense estridències ni exageracions. Res que em pugui distreure del meu objectiu: reflectir amb la pintura el que veig i sobretot la condició humana. Sóc pintor davant la vida i és la meva actitud… he escollit mirar tot el que m’envolta a través de l’art. És una elecció però també una manera de viure.
Quan es parla de “ser pintor” sembla que inclogui un espècie d’estatus o de privilegi però jo sempre he volgut defugir… Voldria ser invisible per pintar-ho tot, sense ser vist.
En perspectiva al que he fet, ho veig i ho percebo com un fracàs rere fracàs… però que aquesta mena d’insatisfacció constant em permet arribar una mica més a prop de  l’objectiu. No parlo però de fracàs en clau negativa. Quan acabo una sèrie tinc la necessitat de començar-ne una altra, de seguir treballant. No em canso mai, però cada dia una miqueta més a prop.
Ara porto un any treballant amb la sèrie sobre del Papa de Roma, POPE, per exemple i porto més de 1300 obres entre dibuixos, pintures, vídeos, fotos…  he de dir que les sèries cada vegada es dilaten més en el temps perquè m’agradaria pintar-lo tal com és. Tal i com concebo l’art, encara em falta molt i per això haig de treballar.

Quines de les teves obres creus que la gent ha captat més?
Em defineixo com a  pintor figuratiu i crec que  la gent entén perfectament el que faig. Així ho percebo a  les xarxes socials  on comparteixo tot el procés artístic que estic fent en aquell moment, sense amagar res, donant pistes per on va la meva investigació. La gent percep el com, a més noten i noto que estic viu… que tot té un sentit.. A vegades em sorprèn l’interés que genera el que faig. Per tot això, crec que la gent entén perfectament el que pinto i el que hi ha al darrera.

En general, però, no m’interessa molt el que es diu de mi. Tinc molt clar que el que pinto ho faig per mi… Que és la meva forma de coneixement de tot el que m’envolta. Està molt bé el que escriuen d’un, el que pensen… Però el que tinc clar és que ho faria igual si no tingués cap espectador.
El que vull és humanitzar l’art, entendre alguna cosa. Per això m’he proposat d’anar afrontant, mitjançant sèries, diferents aspectes de la nostra condició… diferents matisos que em fascinen.
Bank va ser molt ben rebut, Com pinta el temps n’estic content, d’Eròtica em vaig aproximar a pintar la pell… i ara amb Pope espero pintar el que s’amaga al darrera…

Com és la feina com a tècnic de l’Ajuntament de Tarragona?
Com a tècnic de l’Ajuntament a vegades un té la sensació que amb l’art hi ha un distanciament però també hi pot haver una faceta que pugui facilitar les coses per la gent. Jo crec que l’art dóna sentit a la vida i ha de donar sentit a la gent, ho pots fer per la via creativa o per la via de la gestió, sempre intentant que hi hagi una bona salut a nivell cultural. He aconseguit que amb la gestió del el Teler de Llum hi hagi molta gent que m’ajudi, molta gent implicada per fer arribar l’art contemporani… sense ser elitista. Ens hem de plantejar com podem ajudar el Teler de Llum a les persones a nivell individual. Per això, hem de passar a l’acció, no hem d’esperar. Hem agafat la nostra motxilla i ens hem de posat mans a la feina… a peu de carrer. A on són les persones i els hi hem estès la mà.

Què és positiu i què és negatiu dels museus i altres institucions culturals?
Jo anava molt als museus i va arribar un moment en què “el meu museu” ja no era el que em proposaven. Ara el meu museu és la meva vida, una realitat molt polièdrica. Vaig canviar una mirada esmorteïda per una mirada més viva. Vaig fer el salt d’allò museïtzat a allò viu… He après la lliçó.

I ara quan vaig a un museu ja no miro les obres, sinó la gent que mira les obres. Em fascinen més… els seus moviments, les mirades, els gests… Però intento trobar-ho a fora, en el carrer, en qualsevol racó busco allò que em sembla viu i que em pot servir per pintar.
Fins i tot, m’agradaria reivindicar que les obres que es generen no vagin directament al Museu… Que entrin en contacte amb la realitat.

Com participes de la cultura i com contribueixes a difondre-la?
Quan parlo de cultura ho distingeixo d’art i pintura. La cultura és com un paraigües del que no me’n fio massa perquè és un sistema de control i d’exclusió de l’altre, si pertanys a una no formes part de l’altra. Fins i tot podem dir que la cultura ha servit per distanciar el que no era com jo. I en casos molt extrems ha servit per matar, com s’ha matat per ideologia i religió, també per ser de cultura diferent . Penso que és una paraula amb molts vicis, potser hauríem de parlar amb mes senzillesa dels termes, per exemple proposo que parlem més de biblioteca, emoció, explicar històries, pintura…

En quant a com contribueixo a difondre-la, jo pinto i em preocupo de que es vagi coneixent.

Creus que tenim lliure accés a la cultura?
Jo admiro els que estan fora de la cultura i amb la sèrie que faig actualment a Instagram i que he anomenat REAL, ho mostro. Busco constantment persones que desprenen aura, que les veig vives… Fascinants. És el mateix que va fer Goya, ell retratava l’elit, el món cultural però el fascinava molt més la gent del carrer, ell s’interessava per la gent humana. Intento seguir el seu mestratge.

Cada vegada vaig menys a les “institucions culturals”, he fet el canvi. Caminar pel carrer és més excitant que qualsevol museu o exposició. I vaig a les biblioteques com element de formació, que per mi sí que són la base cultural. Entre cultura, art i persona, em quedo sempre amb la persona.

Quines són les barreres més clares que ens allunyen de la cultura?
Una de les barreres que ens allunya de l’art es l’educació. M’agradaria percebre de forma clara que l’educació visual s’explica a les escoles. Sempre m’he preguntat perquè en una societat de la imatge no s’explica com llegir les imatges… com interpretar-les… com explicar històries… analitzar com estan fetes… com articulen el missatge… i com aquest t’emociona. I és clar, també com et manipulen amb elles.

Jo em vaig formar mantenint una curiositat constant per tot. L’educació hauria de despertar emocions i sobretot explicar les coses amb passió. Si l’educació està feta humanament i amb autenticitat és totalment vàlida, ara bé, la que està mecanitzada i feta sense despertar les potencialitat que es porten a dins no m’interessa. Examen aprovat, examen suspès… Acaba sent una gimcana estèril.

Perquè anem al cinema i al museu no?
El cinema és el nostre art i al museu cada vegada hi ha més cine. A mi m’interessa el cinema més radical… Em fascina la imatge en moviment que actua directament al cervell i que no em vol explicar un argument. I aquestes imatges cinematogràfiques les puc veure a la pantalla del mòbil, a la pantalla de l’ordinador o en un DVD.

D’altra banda, el fet de dir que la gent s’ha d’interessar pel cine o la pintura és pressuposar que s’han d’interessar per alguna cosa, deixem-los! Ara bé, quan trobin algú que els hi expliqui les coses sense ser avorrides, serà perfecte per ells. Si t’interessa una cosa, tard o d’hora o acabaràs trobant i això donarà sentit a la teva vida. Cal estar alerta amb tot el que passa, amb tot el que veiem.
De vegades he pensat que quan s’ha prohibit la cultura és quan ha estat millor, perquè llavors la gent veu que té un sentit. I s’ha passat a l’acció, estic a favor de la prohibició en tant que és un detonant. I potser el nostre moment, malgrat no estar prohibit, un té la sensació que aquest detonant inconformista hi és present. És un bon moment perquè l’art prengui la paraula i s’impliqui amb la realitat.

Absència o sobrecàrrega de cultura en els ciutadans?
Bàsicament estem saturats de tot i necessitem silenci, una mica. Fins i tot els pintors haurien d’apostar pel silenci. Això desligitima tot el he dit, i és que la pintura només fa això, aproximar-se a aquest silenci.

Entre piles de llibres, retrats, pinzells i veient Reus des de l’aire intento assimilar tot el que m’ha dit el Jordi al Galliner, aquest espai que ha albergat la creació de l’artista des de sempre. M’ha descol·locat, la veritat. Mai havia entès la cultura com quelcom negatiu fins que Jordi Abelló l’ha comparat amb les ideologies que porten a enfrontaments. Veig que el Jordi aposta per unes propostes molt alternatives i undergrounds i aparta tot el que es pugui relacionar amb la institució o l’adoctrinament. Són premisses que des del meu punt de vista acaricien l’utopia, però la finalitat per les quals el Jordi les defensa és totalment lícita: l’aboliment de les fronteres entre art i ciutadania. I dic art, diferenciant-ho de cultura.

 

A. M. Andevert