Entrevista Josep Maria Rosselló. Exposició “Creació-Destrucció” Tinglado 1 Tarrragona.

559PE_6850

La present entrevista pretén plantejar i contestar a la vegada de primera mà, les principals qüestions que l’espectador pot fer-se a ell mateix amb la contemplació, de la exposició “Creació-Destrucció”. Obra d’un dels nostres més representatius artistes catalans, que ho és a més, de les nostres terres: Josep María Rosselló.

Amb una diletada carrera artística iniciada als anys seixanta, l’obra de Josep María Rosselló abarca fins l’actualitat. Duguent a les seves espatlles una gran diversitat d’exposicions, treballs i projectes capdavanters, en quant a la vanguarda artística. Tal i com podrem veure en la present, situada al Tinglado núm. I, al moll de Tarragona. Amb unes pintures de gran format, que destaquen pel seu colorisme, i  que permaneixen encara avui amb el pas dels anys, amb una fresca i rabiosa actualitat estètica.

1. Quin és l’origen de les teles exposades en la present exposició? És a dir, quin és el context artístic i situacional que en va motivar la creació d’aquestes en el seu moment?

Les quatre teles del “Crist de la resurrecció” o “Cristo gitano”, son pintures realitzades en directe al Teatre Quirino de Roma, per una obra de teatre de Salvador Távora, sobre una idea de José Monleón, “La Pascua popular flamenca”, pel “Festivale della Pasqua” que va dirigir Maurizio Scaparro, l’any 1984. Hi van participar “La Cuadra de Sevilla”, el “Ballet Nacional de Madrid”, Enrique Morente, Manolo Sanlucar i Vicente Amigo. Una proposta del Ministerio de Cultura. Son quatre teles que corresponen a les quatre representacions, i estan realitzades en 1’20h. Que era el temps de duració de l’espectacle.

Les altres dues, “Venus de Montera”, i “Nocturno de 1986”, com es pot observar pel títol, son posteriors, corresponen a un projecte realitzat a Madrid amb el crític d’art Santiago Amón, en el que es van reproduir obres dels artistes consagrats a les tanques publicitàries que en aquell moment havien restat obsoletes, i continuaven dempeus, arruïnades. S’hi van reproduir obres de Picasso, Miró, Juan Gris i Dalí. Era el Dalí dels darrers temps, i es va afegir entusiasmat a la proposta, de tal manera que va transmetre aquest darrer gest amb tal força, permetre reproduir la seva signatura tremolosa, dedicar una frase a Gala, morta recentment, que el públic ho va saber apreciar i va ser tot un èxit, el projecte Dalí, es va repetir altra cop, amb la reproducció d’unes altres obres, i d’acord amb tots els artistes, es va donar per tancat “El Arte en la calle”, per que era evident que cap de nosaltres podia superar la intensitat d’aquell final. Per tant aquestes teles, pintades al meu taller de Madrid, mai no van ser exposades.

2. Quina n’és la temàtica principal, i/o fonts d’inspiració objectes de l’obra que estem tractant?

Les quatre teles del Crist, tenen la mateixa temàtica, per raons obvies que ja he explicat anteriorment. El gest de la figura del Crist traient-se la mortalla, prové d’un anterior dibuix meu també dedicat al teatre, en el que un actor sosté el seu propi teló, com una capa oberta.

Els caputxots absents de penitent, o buits, provenen del misteri que crea la caputxa tancada, que com l’antifaç, fa que mai no sàpigues qui hi ha darrera, i en el moment d’insistir en aquest punt, pots arribar a pensar que potser no hi ha ningú, que el caputxot te vida pròpia.

3. Alhora de crear una pintura d’aquestes característiques, ens podries descriure breument en primera persona el procés creatiu i artístic interior, amb el qual et condueixes per tal d’expressar-te i materialitzar la teva obra?

Per les quatre teles del Crist, vaig tindre que crear un exercici que em permetés pintar-les en breu temps de l’espectacle, per tant no més puc dir que el procés d’interioritzar la obra, es va produir en el estudis previs ( un és al MAMT, l’altra en una col. Privada), no en els que van correspondre a l’exercici, per que eren un pur anàlisi de la execució, i després en l’escenari, si, per que em vaig deixar anar, un cop memoritzat el tema i el color, com es pot veure en les teles exposades, el resultat és frec i em sembla que encara transmeten tota la força i la potencia d’una resurrecció.

En les altres dues, cal dir que “Venus de Montera”, està dedicada a les dones que exerceixen la prostitució al carrer Montera de Madrid, sempre entre la llum i l’ombra, o més en l’ombra que no pas en la llum, i amb els ulls tatuats de tots els vianants. El “Nocturn de 1986”, és una visió nocturna del Madrid vell, que era per on jo deambulava a les nits dels xacals, no es una referència exacta a cap paisatge urbà en concret, i en la seva composició insisteix en les llums que il·luminen la ciutat i a una parella fugaç que sembla voler- se escapar del quadre. 

4. Personalment, quins elements de l’obra com ho són la composició, el color, traç, etc, ens destacaries o posaries de relleu per la seva importància significativa, en relació amb la anterior pregunta i la interpretació de la teva pintura?

En tots els meus treballs de pintura, el color te una importància primordial. En les del Crist, també i s’accentua amb els violents cops de pinzell en contrast amb el gris del fons de la imprimació de la tela. Quasi bé no hi ha línies, tot funciona a través del contrast.

En les altres dues pintades a Madrid, respecte a “Venus de Montera”, cal dir que hi ha una gran contenció del color, així com de la austera composició. En el “Nocturn de 1986” el color é més violent i vibrant, el nocturn il·luminat per les llums artificials que descomponen el paisatge a la manera post- cubista, el traç, en aquestes teles és més mesurat, estan pintades al taller, i per tant se’ls hi va dedicar tot el temps que vaig creure convenient. Son el que jo nomenava “Teles penjants”, les pintava grapades a la paret, els hi donava una lleugera capa d’imprimació, i així que s’eixugava, estaven a punt per a pintar.

5. Quines creus que són principals influències i motivacions en la teva pintura (almenys si més no, en quant a les pintures mostrades en la present exposició). És a dir, si t’haguessis d’autoetiquetar o encasellar a tu mateix en algun o alguns moviments o tendències artístiques, quins serien per tu els que major impacte han tingut en el teu art?

Des dels anys 70, tot el meu treball es mou com les ones en la mar, entre l’expressionisme i el surrealisme, tant és que s’ha dit que pertany al expressionisme- surrealista. Jo mai me n’he ocupar, si he de ser sincer segueixo un procés que va de l’estudi previ a la tela, un procés clàssic, que és el que segueix quasi bé tothom. Parteixo del dibuix semiautomàtic, que intento mantenir en el treball sobre la tela, i els meus referents son quasi tots els mestres clàssics, renaixement italià, escola espanyola del segle d’or, alguns modernistes, i Picasso, Miró i Anselm Kieffer. També m’agrada molt el treball de Juan Muñoz, i les espléndides “Nanas” de Nikki de Saint-Phale, així com les figures dels pensadors de Jaume Plensa.

6. Creació-Destrucció-Creació. Perquè has escollit un procés tant transcendental alhora d’exposar, i donar un nou sentit a la teva obra?

Si és transcendental és per que nosaltres, els humans, el considerem així, de fet és un procés natural, que en la natura activa la regeneració, i en mans de l’artista, la creació.

7. Ens podries explicar el per què de trossejar “construir/destruir”, un element tant preuat per un pintor, com ho són les seves pròpies teles? És a dir: Quina significació té per tu aquest acte transformador, que és el leiv motiv de la teva exposició?

Ho vaig fer per primer cop amb una pintura en directe al Palau de Congressos de Tarragona, a la recerca d’un final efímer, per una pintura que havia estat creada exclusivament per l’espectacle, avants ho havia fet amb foc, cremant-la, a la Plaça del Rei, es poden veure els documents gràfics a la meva web. < Espai Rosselló.com>.

En aquest cas, és una necessitat, que s’avança a la destrucció d’unes obres que per la seva envergadura i la técnica emprada, és molt difícil guardar-les i tindre’n cura, a més van ser creades per l’espectacle, no per a persistir en el temps. Sí, son obres per a mi molt preuades, formen part d’un dels projectes de més volada en els que he participat, però estan molt ben fotografiades, i considero que és més que suficient. 

8. T’has inspirat en algun acte precedent?

No exactament, pero se que s’ha fet quelcom semblant no fa gaires anys a Barcelona, i es van fer algunes “performances” a la América dels anys 60, en les que es va fraccionar la obra, a banda de les obres clàssiques que per diversos motius van ser fraccionades.

9. Un cop trossejades les teles, que en penses fer amb cada un d’aquests retalls?

De moment restaran desats en caixes, i més endavant fotografiaré alguns fragments per que n’hi ha que son molt suggerents i possiblement siguin fruit de noves composicions, noves obres. A banda, n’he reservat alguns per crear dos llibres d’artista, un pel Port, i l’altra pel Museu d’art Modern

10. En quant a l’acte posterior a despenjar les teves pintures i trossejar-les, és a dir, l’acte creatiu que duran a terme els artistes seleccionats pel Centre d’art “Teler de llum/ Murs que parlen”: Foham Fonezs, Aureol Sanz i Miquel Falgàs en l’espai en blanc que hi deixarà la teva tela en la paret..: Quina significació alberga per tu aquest acte final generador, que conclou el cicle Creació-Destrucció-Creació i al qual sotmets cada una de les teves obres?

Deu anys arrere, quan es van fotografiar aquestes teles, per primera vegada, d’una en una en la paret central, la resta del Tinglado 1, la vaig dedicar a un projecte que vaig nomenar “Cadavre&Grafitti”, que provenia d’un ambiciós projecte iniciat amb el Museu d’Art Modern, dedicat al “Cadavre-exquís”. Els artistes van atacar directament les parets del Tinglado1. En diverses ocasions he volgut iniciar una segona fase d’aquest projecte, per crear continuïtat, i obrir-lo a les noves generacions. En aquesta ocasió, ha vingut rodat, a partir del moment en que vaig imaginar que es despenjava una tela, i vaig veure l’espai en blanc.

M.B.P.