ENRIC LLEVAT

Cicle d’entrevistes:

Les relacions entre la cultura i la ciutadania: absència o sobrecàrrega?

ENRIC LLEVAT

IMG_20141203_123526

L’Enric i jo vam estudiar el mateix i a la mateixa universitat però no en parlem gaire i ens posem de cara a la feina. Quedem a l’Atelier, el seu taller on pinta, treballa, ensenya… L’Enric no només va estudiar història de l’art, el seu currículum és bastant més extens en quant a formació, premis i exposicions i només té 37 anys. Ara exposa Souls al MAMT, una exposició de la que destacaria la completa dedicació al col·lectiu de discapacitats, un vídeo que m’ha agradat especialment i sobretot, totes les obres que l’Enric ha pensat que han de ser tàctils. I és que a tots ens encanta tocar, sembla que les mans tenen uns ulls invisibles que ens fan veure-hi més enllà que la vista. I realment estic una bona estona acariciant les impressions fetes en 3D de l’Enric que fins al febrer dormiran al MAMT.

Com és treballar amb aprenents d’art? Quina diferencia hi ha a l’EADT i a l’Atelier?

En principi no hi ha cap diferència. La feina de docent no depèn de funcions d’edat o recursos, l’art en si no depèn de recursos, es pot fer per exemple al carrer, tot i que tenim establert que s’ha de fer en una taula amb cavallets, etc… En principi però no hi ha una diferència cabdal. A l’Atelier cada vegada hi ha més gent adulta, suposo que és en relació amb la societat. Ara tinc en ment estudiar el que podríem anomenar “Arteràpia”;  a part dels valors estètics i transcendentals de l’art, en té uns de terapèutics. Seguim anant a aprendre en llocs concrets perquè és com una espècie de teràpia, mentre que podríem aprendre de tot des de casa. L’art t’aporta aquell benestar, aquell creixement personal que adquireixes sabent que vas a un lloc a fer quelcom que t’agrada. Et fixes més amb les coses, observes més, veus els colors, les formes… Aprenent a dibuixar aprenem a mirar la realitat. Tanmateix en aquest àmbit relacionat amb l’art com a teràpia encara hi ha molt per fer en aquest país.

D’on sorgeix aquest interès pels discapacitats?

Ve de l’any 2012 quan vam fer l’exposició Infra_Lines, Eva Jove m’invita a participar-hi amb el plus afegit que fos una exposició accessible. Ja llavors hi havia vídeo adaptat, cintes, impressions en 3D, cartel·les en braille… En quant a participació, aquests col·lectius els acostuma a costar participar en llocs exteriors als seus nuclis habituals ja que pensen que no estan adaptats, per això ets tu que has d’anar a buscar els grups. S’ha de produir una demanda real perquè les institucions compleixin encara tot el que la llei exigeix..

En les obres fetes en 3D, què considerem l’original?

En les obres tàctils per exemple, treballar amb el tema de discapacitats m’ha fet replantejar les coses. Passo d’una cosa plana a una que té volum. Del dibuix passo a l’escultura, això em permet lligar caps, la representació amb el volum d’aquesta.
El fet que hi hagi una impressió en 3D no canvia res, les dues són originals, és exactament el mateix.

L’aquarel·la sembla ser la teva tècnica predilecta, creus que és una tècnica més estesa? Perquè?

Bé, les aquarel·les de l’escola són molt precàries; l’aquarel·la en si no hi arriba; es passa per damunt. Jo el que faig més en els meus tallers és tinta xinesa abans que aquarel·la. La tinta xinesa m’interessa perquè se centra en el blanc i negre. Dibuixant tractes el volum, la línia, la taca, pots estampar, ratllar, fer frotage, etc. Tot i ser una tècnica aparentment senzilla hi pots jugar molt i trobar molts recursos expressius. M’interessen molt els efectes de l’aigua, de profunditat…

Com valores compartir el teu espai de treball i haver-lo obert a la ciutadania en general durant els Tallers Oberts?

Els Tallers Oberts et donen a conèixer a un públic molt gran en un període de temps curt en què hi passa tot tipus de públic: parelles, artistes, curiosos… A mi m’agrada molt. Hi ha persones molt receloses i és positiu obrir els tallers per això. Està molt bé també que la gent vegi art contemporani. Ara l’art és un cercle tancat i s’ha d’obrir, s’ha de donar a conèixer a un públic general, no especialista en art. Entre tots ho hem de fer, crear una comunitat més gran i no més consolidada. Els Tallers Oberts és una forma de fer-ho.

Com a Enric, com participies de la cultura i com contribueixes a difondre-la?

Jo penso que pots dir que la cultura és tot o que la cultura és res. El concepte cultura és tot allò que et pot aportar alguna cosa, és un concepte molt volàtil: li pots dir cultura a l’art però també a quelcom més folklòric. Si he de participar en alguna cosa en la cultura, ho intento fer des de la vessant pedagògica i des de l’artística.

Creus que tenim lliure accés a la cultura?

L’accés a la cultura hi és, bé també cal dir que si hi ha pocs recursos econòmics, no hi ha accés. Parlant d’una societat amb un cert nivell econòmic, l’accés existeix, ara bé, tu has de buscar-lo. Si tens accés a Internet, per exemple, tens una gran font, l’altre tema és si tu el vols buscar o no. Hi ha molt més accés ara que abans quan estava relegada a l’alta societat, poc a poc es va democratitzant.

Quines creus que són les barreres més clares que ens allunyen d’aquesta?

En tot hi ha el factor econòmic. Les persones tenim prioritats, i a vegades varien molt. Potser podríem arribar a canviar certes prioritats. El luxe sempre hi és i ara en l’art també hi ha entrat. Bé, l’art sempre ha estat un objecte de luxe, però com que ara hi ha tants tipus d’art, pots escollir. Hi ha esferes, hi ha tantes esferes d’art com vulguis, és una complexitat molt gran on el factor econòmic hi té molt a veure però no influeix que un tipus d’art sigui més important que un altre. Tu has de prioritzar quina esfera t’interessa i t’aporta més. No perquè una exposició sigui molt cara serà més bona que una altra. Podem dir però que l’única barrera que hi ha d’haver és el teu criteri personal

Perquè anem al cinema i al museu no?

Bé, jo fa molt de temps que no vaig al cinema. El cinema és un art molt consumible; vas, seus i mires una pel·lícula, en canvi anar a una exposició i llegir les obres d’art requereix un esforç. He consumit molt de cinema, però fa anys. L’accés al cinema tampoc passa estrictament per anar físicament al cinema, es pot fer des d’altres plataformes. El cinema també és un altre acte cultural que beu d’altres arts però també n’alimenta d’altres: pintura, moda, disseny…

Absència o sobrecàrrega de cultura en els ciutadans?

Jo crec que sobrecàrrega. Posem per exemple Tarragona, pots fer més d’una activitat en un mateix moment. Ara, el que passa és que no a tothom li agrada el que es fa, tots tenim un filtre personal que hem d’utilitzar. Jo abans no anava a les inauguracions per poder contemplar amb tranquil·litat. Per això ara amb Souls proposo una guia, una trobada més tranquil·la amb menys gent per parlar de l’exposició.

El tema de la difusió també ha de ser original, no estancar-se ni donar-li tot el pes o la responsabilitat de l’èxit o el fracàs. Precisament per la sobrecàrrega cultural, s’ha de ser més original per a no quedar diluït.

Al mateix pis, a la porta del davant, vaig fer la primera entrevista d’aquest cicle a Pau López, ara acabo dos metres d’on vaig començar però havent après moltes coses. L’Enric ha estat les últimes ulleres que m’he posat per veure el món de la cultura des d’uns altres ulls. He de dir que m’he acabat replantejant el mateix concepte de cultura, que he conegut gent molt més que interessant a qui només puc agrair el temps que m’han dedicat. Espero que tots els lectors hagueu reflexionat i gaudit tant com jo. Ens veiem al pròxim projecte, o més ben dit, aventura!

 A. M. Andevert