Category Archives: Entrevistes

Entrevista Josep Maria Rosselló. Exposició “Creació-Destrucció” Tinglado 1 Tarrragona.

559PE_6850

La present entrevista pretén plantejar i contestar a la vegada de primera mà, les principals qüestions que l’espectador pot fer-se a ell mateix amb la contemplació, de la exposició “Creació-Destrucció”. Obra d’un dels nostres més representatius artistes catalans, que ho és a més, de les nostres terres: Josep María Rosselló.

Amb una diletada carrera artística iniciada als anys seixanta, l’obra de Josep María Rosselló abarca fins l’actualitat. Duguent a les seves espatlles una gran diversitat d’exposicions, treballs i projectes capdavanters, en quant a la vanguarda artística. Tal i com podrem veure en la present, situada al Tinglado núm. I, al moll de Tarragona. Amb unes pintures de gran format, que destaquen pel seu colorisme, i  que permaneixen encara avui amb el pas dels anys, amb una fresca i rabiosa actualitat estètica.

1. Quin és l’origen de les teles exposades en la present exposició? És a dir, quin és el context artístic i situacional que en va motivar la creació d’aquestes en el seu moment?

Les quatre teles del “Crist de la resurrecció” o “Cristo gitano”, son pintures realitzades en directe al Teatre Quirino de Roma, per una obra de teatre de Salvador Távora, sobre una idea de José Monleón, “La Pascua popular flamenca”, pel “Festivale della Pasqua” que va dirigir Maurizio Scaparro, l’any 1984. Hi van participar “La Cuadra de Sevilla”, el “Ballet Nacional de Madrid”, Enrique Morente, Manolo Sanlucar i Vicente Amigo. Una proposta del Ministerio de Cultura. Son quatre teles que corresponen a les quatre representacions, i estan realitzades en 1’20h. Que era el temps de duració de l’espectacle.

Les altres dues, “Venus de Montera”, i “Nocturno de 1986”, com es pot observar pel títol, son posteriors, corresponen a un projecte realitzat a Madrid amb el crític d’art Santiago Amón, en el que es van reproduir obres dels artistes consagrats a les tanques publicitàries que en aquell moment havien restat obsoletes, i continuaven dempeus, arruïnades. S’hi van reproduir obres de Picasso, Miró, Juan Gris i Dalí. Era el Dalí dels darrers temps, i es va afegir entusiasmat a la proposta, de tal manera que va transmetre aquest darrer gest amb tal força, permetre reproduir la seva signatura tremolosa, dedicar una frase a Gala, morta recentment, que el públic ho va saber apreciar i va ser tot un èxit, el projecte Dalí, es va repetir altra cop, amb la reproducció d’unes altres obres, i d’acord amb tots els artistes, es va donar per tancat “El Arte en la calle”, per que era evident que cap de nosaltres podia superar la intensitat d’aquell final. Per tant aquestes teles, pintades al meu taller de Madrid, mai no van ser exposades.

2. Quina n’és la temàtica principal, i/o fonts d’inspiració objectes de l’obra que estem tractant?

Les quatre teles del Crist, tenen la mateixa temàtica, per raons obvies que ja he explicat anteriorment. El gest de la figura del Crist traient-se la mortalla, prové d’un anterior dibuix meu també dedicat al teatre, en el que un actor sosté el seu propi teló, com una capa oberta.

Els caputxots absents de penitent, o buits, provenen del misteri que crea la caputxa tancada, que com l’antifaç, fa que mai no sàpigues qui hi ha darrera, i en el moment d’insistir en aquest punt, pots arribar a pensar que potser no hi ha ningú, que el caputxot te vida pròpia.

3. Alhora de crear una pintura d’aquestes característiques, ens podries descriure breument en primera persona el procés creatiu i artístic interior, amb el qual et condueixes per tal d’expressar-te i materialitzar la teva obra?

Per les quatre teles del Crist, vaig tindre que crear un exercici que em permetés pintar-les en breu temps de l’espectacle, per tant no més puc dir que el procés d’interioritzar la obra, es va produir en el estudis previs ( un és al MAMT, l’altra en una col. Privada), no en els que van correspondre a l’exercici, per que eren un pur anàlisi de la execució, i després en l’escenari, si, per que em vaig deixar anar, un cop memoritzat el tema i el color, com es pot veure en les teles exposades, el resultat és frec i em sembla que encara transmeten tota la força i la potencia d’una resurrecció.

En les altres dues, cal dir que “Venus de Montera”, està dedicada a les dones que exerceixen la prostitució al carrer Montera de Madrid, sempre entre la llum i l’ombra, o més en l’ombra que no pas en la llum, i amb els ulls tatuats de tots els vianants. El “Nocturn de 1986”, és una visió nocturna del Madrid vell, que era per on jo deambulava a les nits dels xacals, no es una referència exacta a cap paisatge urbà en concret, i en la seva composició insisteix en les llums que il·luminen la ciutat i a una parella fugaç que sembla voler- se escapar del quadre. 

4. Personalment, quins elements de l’obra com ho són la composició, el color, traç, etc, ens destacaries o posaries de relleu per la seva importància significativa, en relació amb la anterior pregunta i la interpretació de la teva pintura?

En tots els meus treballs de pintura, el color te una importància primordial. En les del Crist, també i s’accentua amb els violents cops de pinzell en contrast amb el gris del fons de la imprimació de la tela. Quasi bé no hi ha línies, tot funciona a través del contrast.

En les altres dues pintades a Madrid, respecte a “Venus de Montera”, cal dir que hi ha una gran contenció del color, així com de la austera composició. En el “Nocturn de 1986” el color é més violent i vibrant, el nocturn il·luminat per les llums artificials que descomponen el paisatge a la manera post- cubista, el traç, en aquestes teles és més mesurat, estan pintades al taller, i per tant se’ls hi va dedicar tot el temps que vaig creure convenient. Son el que jo nomenava “Teles penjants”, les pintava grapades a la paret, els hi donava una lleugera capa d’imprimació, i així que s’eixugava, estaven a punt per a pintar.

5. Quines creus que són principals influències i motivacions en la teva pintura (almenys si més no, en quant a les pintures mostrades en la present exposició). És a dir, si t’haguessis d’autoetiquetar o encasellar a tu mateix en algun o alguns moviments o tendències artístiques, quins serien per tu els que major impacte han tingut en el teu art?

Des dels anys 70, tot el meu treball es mou com les ones en la mar, entre l’expressionisme i el surrealisme, tant és que s’ha dit que pertany al expressionisme- surrealista. Jo mai me n’he ocupar, si he de ser sincer segueixo un procés que va de l’estudi previ a la tela, un procés clàssic, que és el que segueix quasi bé tothom. Parteixo del dibuix semiautomàtic, que intento mantenir en el treball sobre la tela, i els meus referents son quasi tots els mestres clàssics, renaixement italià, escola espanyola del segle d’or, alguns modernistes, i Picasso, Miró i Anselm Kieffer. També m’agrada molt el treball de Juan Muñoz, i les espléndides “Nanas” de Nikki de Saint-Phale, així com les figures dels pensadors de Jaume Plensa.

6. Creació-Destrucció-Creació. Perquè has escollit un procés tant transcendental alhora d’exposar, i donar un nou sentit a la teva obra?

Si és transcendental és per que nosaltres, els humans, el considerem així, de fet és un procés natural, que en la natura activa la regeneració, i en mans de l’artista, la creació.

7. Ens podries explicar el per què de trossejar “construir/destruir”, un element tant preuat per un pintor, com ho són les seves pròpies teles? És a dir: Quina significació té per tu aquest acte transformador, que és el leiv motiv de la teva exposició?

Ho vaig fer per primer cop amb una pintura en directe al Palau de Congressos de Tarragona, a la recerca d’un final efímer, per una pintura que havia estat creada exclusivament per l’espectacle, avants ho havia fet amb foc, cremant-la, a la Plaça del Rei, es poden veure els documents gràfics a la meva web. < Espai Rosselló.com>.

En aquest cas, és una necessitat, que s’avança a la destrucció d’unes obres que per la seva envergadura i la técnica emprada, és molt difícil guardar-les i tindre’n cura, a més van ser creades per l’espectacle, no per a persistir en el temps. Sí, son obres per a mi molt preuades, formen part d’un dels projectes de més volada en els que he participat, però estan molt ben fotografiades, i considero que és més que suficient. 

8. T’has inspirat en algun acte precedent?

No exactament, pero se que s’ha fet quelcom semblant no fa gaires anys a Barcelona, i es van fer algunes “performances” a la América dels anys 60, en les que es va fraccionar la obra, a banda de les obres clàssiques que per diversos motius van ser fraccionades.

9. Un cop trossejades les teles, que en penses fer amb cada un d’aquests retalls?

De moment restaran desats en caixes, i més endavant fotografiaré alguns fragments per que n’hi ha que son molt suggerents i possiblement siguin fruit de noves composicions, noves obres. A banda, n’he reservat alguns per crear dos llibres d’artista, un pel Port, i l’altra pel Museu d’art Modern

10. En quant a l’acte posterior a despenjar les teves pintures i trossejar-les, és a dir, l’acte creatiu que duran a terme els artistes seleccionats pel Centre d’art “Teler de llum/ Murs que parlen”: Foham Fonezs, Aureol Sanz i Miquel Falgàs en l’espai en blanc que hi deixarà la teva tela en la paret..: Quina significació alberga per tu aquest acte final generador, que conclou el cicle Creació-Destrucció-Creació i al qual sotmets cada una de les teves obres?

Deu anys arrere, quan es van fotografiar aquestes teles, per primera vegada, d’una en una en la paret central, la resta del Tinglado 1, la vaig dedicar a un projecte que vaig nomenar “Cadavre&Grafitti”, que provenia d’un ambiciós projecte iniciat amb el Museu d’Art Modern, dedicat al “Cadavre-exquís”. Els artistes van atacar directament les parets del Tinglado1. En diverses ocasions he volgut iniciar una segona fase d’aquest projecte, per crear continuïtat, i obrir-lo a les noves generacions. En aquesta ocasió, ha vingut rodat, a partir del moment en que vaig imaginar que es despenjava una tela, i vaig veure l’espai en blanc.

M.B.P.

ENRIC LLEVAT

Cicle d’entrevistes:

Les relacions entre la cultura i la ciutadania: absència o sobrecàrrega?

ENRIC LLEVAT

IMG_20141203_123526

L’Enric i jo vam estudiar el mateix i a la mateixa universitat però no en parlem gaire i ens posem de cara a la feina. Quedem a l’Atelier, el seu taller on pinta, treballa, ensenya… L’Enric no només va estudiar història de l’art, el seu currículum és bastant més extens en quant a formació, premis i exposicions i només té 37 anys. Ara exposa Souls al MAMT, una exposició de la que destacaria la completa dedicació al col·lectiu de discapacitats, un vídeo que m’ha agradat especialment i sobretot, totes les obres que l’Enric ha pensat que han de ser tàctils. I és que a tots ens encanta tocar, sembla que les mans tenen uns ulls invisibles que ens fan veure-hi més enllà que la vista. I realment estic una bona estona acariciant les impressions fetes en 3D de l’Enric que fins al febrer dormiran al MAMT.

Com és treballar amb aprenents d’art? Quina diferencia hi ha a l’EADT i a l’Atelier?

En principi no hi ha cap diferència. La feina de docent no depèn de funcions d’edat o recursos, l’art en si no depèn de recursos, es pot fer per exemple al carrer, tot i que tenim establert que s’ha de fer en una taula amb cavallets, etc… En principi però no hi ha una diferència cabdal. A l’Atelier cada vegada hi ha més gent adulta, suposo que és en relació amb la societat. Ara tinc en ment estudiar el que podríem anomenar “Arteràpia”;  a part dels valors estètics i transcendentals de l’art, en té uns de terapèutics. Seguim anant a aprendre en llocs concrets perquè és com una espècie de teràpia, mentre que podríem aprendre de tot des de casa. L’art t’aporta aquell benestar, aquell creixement personal que adquireixes sabent que vas a un lloc a fer quelcom que t’agrada. Et fixes més amb les coses, observes més, veus els colors, les formes… Aprenent a dibuixar aprenem a mirar la realitat. Tanmateix en aquest àmbit relacionat amb l’art com a teràpia encara hi ha molt per fer en aquest país.

D’on sorgeix aquest interès pels discapacitats?

Ve de l’any 2012 quan vam fer l’exposició Infra_Lines, Eva Jove m’invita a participar-hi amb el plus afegit que fos una exposició accessible. Ja llavors hi havia vídeo adaptat, cintes, impressions en 3D, cartel·les en braille… En quant a participació, aquests col·lectius els acostuma a costar participar en llocs exteriors als seus nuclis habituals ja que pensen que no estan adaptats, per això ets tu que has d’anar a buscar els grups. S’ha de produir una demanda real perquè les institucions compleixin encara tot el que la llei exigeix..

En les obres fetes en 3D, què considerem l’original?

En les obres tàctils per exemple, treballar amb el tema de discapacitats m’ha fet replantejar les coses. Passo d’una cosa plana a una que té volum. Del dibuix passo a l’escultura, això em permet lligar caps, la representació amb el volum d’aquesta.
El fet que hi hagi una impressió en 3D no canvia res, les dues són originals, és exactament el mateix.

L’aquarel·la sembla ser la teva tècnica predilecta, creus que és una tècnica més estesa? Perquè?

Bé, les aquarel·les de l’escola són molt precàries; l’aquarel·la en si no hi arriba; es passa per damunt. Jo el que faig més en els meus tallers és tinta xinesa abans que aquarel·la. La tinta xinesa m’interessa perquè se centra en el blanc i negre. Dibuixant tractes el volum, la línia, la taca, pots estampar, ratllar, fer frotage, etc. Tot i ser una tècnica aparentment senzilla hi pots jugar molt i trobar molts recursos expressius. M’interessen molt els efectes de l’aigua, de profunditat…

Com valores compartir el teu espai de treball i haver-lo obert a la ciutadania en general durant els Tallers Oberts?

Els Tallers Oberts et donen a conèixer a un públic molt gran en un període de temps curt en què hi passa tot tipus de públic: parelles, artistes, curiosos… A mi m’agrada molt. Hi ha persones molt receloses i és positiu obrir els tallers per això. Està molt bé també que la gent vegi art contemporani. Ara l’art és un cercle tancat i s’ha d’obrir, s’ha de donar a conèixer a un públic general, no especialista en art. Entre tots ho hem de fer, crear una comunitat més gran i no més consolidada. Els Tallers Oberts és una forma de fer-ho.

Com a Enric, com participies de la cultura i com contribueixes a difondre-la?

Jo penso que pots dir que la cultura és tot o que la cultura és res. El concepte cultura és tot allò que et pot aportar alguna cosa, és un concepte molt volàtil: li pots dir cultura a l’art però també a quelcom més folklòric. Si he de participar en alguna cosa en la cultura, ho intento fer des de la vessant pedagògica i des de l’artística.

Creus que tenim lliure accés a la cultura?

L’accés a la cultura hi és, bé també cal dir que si hi ha pocs recursos econòmics, no hi ha accés. Parlant d’una societat amb un cert nivell econòmic, l’accés existeix, ara bé, tu has de buscar-lo. Si tens accés a Internet, per exemple, tens una gran font, l’altre tema és si tu el vols buscar o no. Hi ha molt més accés ara que abans quan estava relegada a l’alta societat, poc a poc es va democratitzant.

Quines creus que són les barreres més clares que ens allunyen d’aquesta?

En tot hi ha el factor econòmic. Les persones tenim prioritats, i a vegades varien molt. Potser podríem arribar a canviar certes prioritats. El luxe sempre hi és i ara en l’art també hi ha entrat. Bé, l’art sempre ha estat un objecte de luxe, però com que ara hi ha tants tipus d’art, pots escollir. Hi ha esferes, hi ha tantes esferes d’art com vulguis, és una complexitat molt gran on el factor econòmic hi té molt a veure però no influeix que un tipus d’art sigui més important que un altre. Tu has de prioritzar quina esfera t’interessa i t’aporta més. No perquè una exposició sigui molt cara serà més bona que una altra. Podem dir però que l’única barrera que hi ha d’haver és el teu criteri personal

Perquè anem al cinema i al museu no?

Bé, jo fa molt de temps que no vaig al cinema. El cinema és un art molt consumible; vas, seus i mires una pel·lícula, en canvi anar a una exposició i llegir les obres d’art requereix un esforç. He consumit molt de cinema, però fa anys. L’accés al cinema tampoc passa estrictament per anar físicament al cinema, es pot fer des d’altres plataformes. El cinema també és un altre acte cultural que beu d’altres arts però també n’alimenta d’altres: pintura, moda, disseny…

Absència o sobrecàrrega de cultura en els ciutadans?

Jo crec que sobrecàrrega. Posem per exemple Tarragona, pots fer més d’una activitat en un mateix moment. Ara, el que passa és que no a tothom li agrada el que es fa, tots tenim un filtre personal que hem d’utilitzar. Jo abans no anava a les inauguracions per poder contemplar amb tranquil·litat. Per això ara amb Souls proposo una guia, una trobada més tranquil·la amb menys gent per parlar de l’exposició.

El tema de la difusió també ha de ser original, no estancar-se ni donar-li tot el pes o la responsabilitat de l’èxit o el fracàs. Precisament per la sobrecàrrega cultural, s’ha de ser més original per a no quedar diluït.

Al mateix pis, a la porta del davant, vaig fer la primera entrevista d’aquest cicle a Pau López, ara acabo dos metres d’on vaig començar però havent après moltes coses. L’Enric ha estat les últimes ulleres que m’he posat per veure el món de la cultura des d’uns altres ulls. He de dir que m’he acabat replantejant el mateix concepte de cultura, que he conegut gent molt més que interessant a qui només puc agrair el temps que m’han dedicat. Espero que tots els lectors hagueu reflexionat i gaudit tant com jo. Ens veiem al pròxim projecte, o més ben dit, aventura!

 A. M. Andevert

JORDI ABELLÓ

Cicle d’entrevistes:

Les relacions entre la cultura i la ciutadania: absència o sobrecàrrega?

JORDI ABELLÓ

IMG_20141121_173050

Penso com serà el taller del Jordi quan vaig amb tren fins a Reus. L’he vist en alguna fotografia que ha penjat a Facebook o Instagram i sembla ben curiós, per això li vaig demanar de realitzar l’entrevista allà on pinta, s’inspira, treballa i va acceptar. És usual veure Jordi Abelló a xerrades de museus, a inauguracions d’exposicions, a passes de films alternatius, com també és típic veure’l dibuixar i fotografiar arreu. Com a pintor m’interessa el que pugui dir-me, però també m’interessa com a tècnic de l’Ajuntament i com a director de El Teler de Llum Centre d’Art de Tarragona. En més d’una ocasió l’he sentit parlar però us puc assegurar que no esperava de cap de les maneres que Jordi Abelló em fes replantejar tota l’entrevista, tots els conceptes i els objectius d’aquesta…

Com artista, com et defineixes i com valores la teva carrera?
M’agraden les coses senzilles, la realitat… i aquesta és una pregunta molt general. Sóc molt observador, pinto des del punt de vista més natural, com respirar, sense estridències ni exageracions. Res que em pugui distreure del meu objectiu: reflectir amb la pintura el que veig i sobretot la condició humana. Sóc pintor davant la vida i és la meva actitud… he escollit mirar tot el que m’envolta a través de l’art. És una elecció però també una manera de viure.
Quan es parla de “ser pintor” sembla que inclogui un espècie d’estatus o de privilegi però jo sempre he volgut defugir… Voldria ser invisible per pintar-ho tot, sense ser vist.
En perspectiva al que he fet, ho veig i ho percebo com un fracàs rere fracàs… però que aquesta mena d’insatisfacció constant em permet arribar una mica més a prop de  l’objectiu. No parlo però de fracàs en clau negativa. Quan acabo una sèrie tinc la necessitat de començar-ne una altra, de seguir treballant. No em canso mai, però cada dia una miqueta més a prop.
Ara porto un any treballant amb la sèrie sobre del Papa de Roma, POPE, per exemple i porto més de 1300 obres entre dibuixos, pintures, vídeos, fotos…  he de dir que les sèries cada vegada es dilaten més en el temps perquè m’agradaria pintar-lo tal com és. Tal i com concebo l’art, encara em falta molt i per això haig de treballar.

Quines de les teves obres creus que la gent ha captat més?
Em defineixo com a  pintor figuratiu i crec que  la gent entén perfectament el que faig. Així ho percebo a  les xarxes socials  on comparteixo tot el procés artístic que estic fent en aquell moment, sense amagar res, donant pistes per on va la meva investigació. La gent percep el com, a més noten i noto que estic viu… que tot té un sentit.. A vegades em sorprèn l’interés que genera el que faig. Per tot això, crec que la gent entén perfectament el que pinto i el que hi ha al darrera.

En general, però, no m’interessa molt el que es diu de mi. Tinc molt clar que el que pinto ho faig per mi… Que és la meva forma de coneixement de tot el que m’envolta. Està molt bé el que escriuen d’un, el que pensen… Però el que tinc clar és que ho faria igual si no tingués cap espectador.
El que vull és humanitzar l’art, entendre alguna cosa. Per això m’he proposat d’anar afrontant, mitjançant sèries, diferents aspectes de la nostra condició… diferents matisos que em fascinen.
Bank va ser molt ben rebut, Com pinta el temps n’estic content, d’Eròtica em vaig aproximar a pintar la pell… i ara amb Pope espero pintar el que s’amaga al darrera…

Com és la feina com a tècnic de l’Ajuntament de Tarragona?
Com a tècnic de l’Ajuntament a vegades un té la sensació que amb l’art hi ha un distanciament però també hi pot haver una faceta que pugui facilitar les coses per la gent. Jo crec que l’art dóna sentit a la vida i ha de donar sentit a la gent, ho pots fer per la via creativa o per la via de la gestió, sempre intentant que hi hagi una bona salut a nivell cultural. He aconseguit que amb la gestió del el Teler de Llum hi hagi molta gent que m’ajudi, molta gent implicada per fer arribar l’art contemporani… sense ser elitista. Ens hem de plantejar com podem ajudar el Teler de Llum a les persones a nivell individual. Per això, hem de passar a l’acció, no hem d’esperar. Hem agafat la nostra motxilla i ens hem de posat mans a la feina… a peu de carrer. A on són les persones i els hi hem estès la mà.

Què és positiu i què és negatiu dels museus i altres institucions culturals?
Jo anava molt als museus i va arribar un moment en què “el meu museu” ja no era el que em proposaven. Ara el meu museu és la meva vida, una realitat molt polièdrica. Vaig canviar una mirada esmorteïda per una mirada més viva. Vaig fer el salt d’allò museïtzat a allò viu… He après la lliçó.

I ara quan vaig a un museu ja no miro les obres, sinó la gent que mira les obres. Em fascinen més… els seus moviments, les mirades, els gests… Però intento trobar-ho a fora, en el carrer, en qualsevol racó busco allò que em sembla viu i que em pot servir per pintar.
Fins i tot, m’agradaria reivindicar que les obres que es generen no vagin directament al Museu… Que entrin en contacte amb la realitat.

Com participes de la cultura i com contribueixes a difondre-la?
Quan parlo de cultura ho distingeixo d’art i pintura. La cultura és com un paraigües del que no me’n fio massa perquè és un sistema de control i d’exclusió de l’altre, si pertanys a una no formes part de l’altra. Fins i tot podem dir que la cultura ha servit per distanciar el que no era com jo. I en casos molt extrems ha servit per matar, com s’ha matat per ideologia i religió, també per ser de cultura diferent . Penso que és una paraula amb molts vicis, potser hauríem de parlar amb mes senzillesa dels termes, per exemple proposo que parlem més de biblioteca, emoció, explicar històries, pintura…

En quant a com contribueixo a difondre-la, jo pinto i em preocupo de que es vagi coneixent.

Creus que tenim lliure accés a la cultura?
Jo admiro els que estan fora de la cultura i amb la sèrie que faig actualment a Instagram i que he anomenat REAL, ho mostro. Busco constantment persones que desprenen aura, que les veig vives… Fascinants. És el mateix que va fer Goya, ell retratava l’elit, el món cultural però el fascinava molt més la gent del carrer, ell s’interessava per la gent humana. Intento seguir el seu mestratge.

Cada vegada vaig menys a les “institucions culturals”, he fet el canvi. Caminar pel carrer és més excitant que qualsevol museu o exposició. I vaig a les biblioteques com element de formació, que per mi sí que són la base cultural. Entre cultura, art i persona, em quedo sempre amb la persona.

Quines són les barreres més clares que ens allunyen de la cultura?
Una de les barreres que ens allunya de l’art es l’educació. M’agradaria percebre de forma clara que l’educació visual s’explica a les escoles. Sempre m’he preguntat perquè en una societat de la imatge no s’explica com llegir les imatges… com interpretar-les… com explicar històries… analitzar com estan fetes… com articulen el missatge… i com aquest t’emociona. I és clar, també com et manipulen amb elles.

Jo em vaig formar mantenint una curiositat constant per tot. L’educació hauria de despertar emocions i sobretot explicar les coses amb passió. Si l’educació està feta humanament i amb autenticitat és totalment vàlida, ara bé, la que està mecanitzada i feta sense despertar les potencialitat que es porten a dins no m’interessa. Examen aprovat, examen suspès… Acaba sent una gimcana estèril.

Perquè anem al cinema i al museu no?
El cinema és el nostre art i al museu cada vegada hi ha més cine. A mi m’interessa el cinema més radical… Em fascina la imatge en moviment que actua directament al cervell i que no em vol explicar un argument. I aquestes imatges cinematogràfiques les puc veure a la pantalla del mòbil, a la pantalla de l’ordinador o en un DVD.

D’altra banda, el fet de dir que la gent s’ha d’interessar pel cine o la pintura és pressuposar que s’han d’interessar per alguna cosa, deixem-los! Ara bé, quan trobin algú que els hi expliqui les coses sense ser avorrides, serà perfecte per ells. Si t’interessa una cosa, tard o d’hora o acabaràs trobant i això donarà sentit a la teva vida. Cal estar alerta amb tot el que passa, amb tot el que veiem.
De vegades he pensat que quan s’ha prohibit la cultura és quan ha estat millor, perquè llavors la gent veu que té un sentit. I s’ha passat a l’acció, estic a favor de la prohibició en tant que és un detonant. I potser el nostre moment, malgrat no estar prohibit, un té la sensació que aquest detonant inconformista hi és present. És un bon moment perquè l’art prengui la paraula i s’impliqui amb la realitat.

Absència o sobrecàrrega de cultura en els ciutadans?
Bàsicament estem saturats de tot i necessitem silenci, una mica. Fins i tot els pintors haurien d’apostar pel silenci. Això desligitima tot el he dit, i és que la pintura només fa això, aproximar-se a aquest silenci.

Entre piles de llibres, retrats, pinzells i veient Reus des de l’aire intento assimilar tot el que m’ha dit el Jordi al Galliner, aquest espai que ha albergat la creació de l’artista des de sempre. M’ha descol·locat, la veritat. Mai havia entès la cultura com quelcom negatiu fins que Jordi Abelló l’ha comparat amb les ideologies que porten a enfrontaments. Veig que el Jordi aposta per unes propostes molt alternatives i undergrounds i aparta tot el que es pugui relacionar amb la institució o l’adoctrinament. Són premisses que des del meu punt de vista acaricien l’utopia, però la finalitat per les quals el Jordi les defensa és totalment lícita: l’aboliment de les fronteres entre art i ciutadania. I dic art, diferenciant-ho de cultura.

 

A. M. Andevert

 

 

CAFÈ LA CANTONADA

Cicle d’entrevistes:

Les relacions entre la cultura i la ciutadania: absència o sobrecàrrega?

 

CAFÈ LA CANTONADA

IMG_20141113_165808

Cada dia passo per davant del Cafè La Cantonada quan vaig a treballar, quan vaig al gimnàs, quan vaig a la universitat i sempre hi ha gent. L’edifici és realment bonic des de fora, una façana cantonera, un ambient concentrat en un interior molt acollidor. Fa uns mesos que estava a casa fent feina a l’ordinador i no sé perquè però era impossible concentrar-me, així que vaig agafar la motxilla buscant un lloc on poder acabar la pila de coses que m’esperaven. Quan vaig arribar a la porta de La Cantonada vaig entrar veient l’ambient tranquil que hi havia, així que un cop a dins vaig obrir el portàtil, vaig demanar un tall de pastís de formatge i la concentració em va tornar a visitar per permetre’m acabar tota la feina. Aquell dia vaig pensar que La Cantonada era un bon lloc. També em vaig assabentar de la gran activitat cultural que alberga La Cantonada, cada mes tenen una agenda amb tertúlies, concerts, exposicions, lectures, etc que anima a la gent a passar-hi una bona estona. 

Carles Calaf treballa a La Cantonada, i a part de ser il·lustrador, és un dels quatre cambrers que s’ocupa d’aquest espai, sent ell a més, l’encarregat d’organitzar les exposicions, com la que podem veure aquests dies Tarraco is not dead, la crítica de la qual podeu trobar a la nostra web www.article.cat.

 

D’on neix la idea de fer La Cantonada?
És una mica el que acostuma a passar. S’ajunten uns quants amics i decideixen començar aquest projecte, jo em vaig incorporar al cap d’un temps. La Cantonada ja tenia història, havia estat una cooperativa obrera, un supermercat, però des dels anys ’70 que era un cafè. El projecte que hem arrancat ara de Bar Restaurant La Cantonada fa un any que està en marxa i bé, encara podem viure d’això.

Tallers, música, idiomes… D’on surten les idees i com es duen a terme?
La varietat d’activitats té el seu origen en què les pensem per a tot tipus de públic, passant pels més petits, gent jove i fins als més grans. Tots els que treballem a La Cantonada venim del món de la cultura, som músics, dissenyadors, pintors, etc i això es nota en la planificació d’activitats. Cal dir però que donem una gran importància a la música, però seleccionant-la, és clar. Un punt positiu que tenim quan planegem les activitats musicals és que tots compartim més o menys els mateixos gustos i criteris musicals. Nosaltres busquem gent per què vingui a tocar, però ens hem trobat amb moltes peticions de gent que vol tocar aquí, exposar, fer recitals…

La gent es mostra participativa? Quines activitats tenen més i menys èxit?
Sí, en general sí que hi ha bona resposta del públic en quant a les activitats que oferim. L’activitat que té més èxit podríem dir que és la música, els concerts que oferim. També hi ha l’English Corner que té molta acceptació i participació, és un moment en què qualsevol pot venir, prendre alguna cosa i parlar del que sigui en anglès tranquil·lament tots els dijous mentre que els dimecres al vespre deixem lloc pel Swing. Els contes pels més petits que fem cada dos dimecres també omplen el cafè. Potser el que menys èxit té són els recitals de poesia i és que, per exemple, pel que veig, ve l’escriptor amb els seus coneguts però després no torna a escoltar altres escriptors i rapsodes.

Què és el millor del contacte amb la gent? I el pitjor?
El millor és complir una funció social. Jo sóc pintor, i en el meu cas a vegades estic al meu taller treballant i treballant i m’aïllo inevitablement, venir aquí a treballar em fa ser més social. I a més, si trobes l’amabilitat de la gent ja és genial. Potser, d’altra banda, ser cambrer sembla que no tingui una igualtat de reconeixement i respecte amb altres oficis, i així es nota a vegades amb el contacte amb la gent. Per la resta, és una feina com qualsevol altra que acaba sent mecànica un cop la coneixes i domines.

Com a Carles, com participes de la cultura i com contribueix a difondre-la?
Primerament creant els meus treballs artístics. Aquests els difonc en gran mesura gràcies al graffiti. Jo he treballat molt al carrer i encara continuo fent-ho. Moltes vegades em contracten però si vull fer una intervenció independent avui dia s’ha d’anar molt en compte que no t’enxampin, ara bé, aquest moment de perill, de feina, de risc fa que desprenguis una quantitat brutal d’adrenalina.

Creus que tenim lliure accés a la cultura?
Sí, tots podem consumir cultura diàriament i més avui dia que tenim les xarxes, suposo que a  qui no li arriba és perquè no li interessa.

Quines creu que són les barreres més clares que ens allunyen d’aquesta?
Parlant des del món al qual pertanyo, és a dir, el graffiti, es pot dir que no hi ha barreres clares. Es tracta d’un món en que no importa la opinió, la crítica o la institució. D’altra banda però, hi ha vegades que sóc conscient de la quantitat de filtres que he de passar per pintar en un lloc de manera correcta, i es fa una muntanya, tant, que acabes pensant que és més fàcil deixar-ho estar.

Perquè anem al cinema i al museu no?
En el meu cas, jo vaig molt al museu, mil vegades més que al cinema. M’interessa anar-hi per veure què fa la gent, sóc d’aquelles persones que quan va de vacances sempre va a museus. Diria que l’última vegada que vaig posar els peus a un cine va ser fa vuit anys. No tinc ni televisió a casa. Ara bé, escolto moltíssima música. Potser la resposta de la pregunta és que la gent va al cinema per oblidar la vida que porten.

Absència o sobrecàrrega de cultura en els ciutadans?
Hi ha un gran bombardeig de cultura avui dia amb només obrir Internet, però s’ha de ser selectiu, no has de consumir-ho tot, sinó filtrar-ho. Per tant, podem dir que sí que hi ha sobrecàrrega i per això mateix hem de posar un bon filtre. En aquest procés hem de tenir en compte el paper important que juguen les modes, les tendències, les generacions…

Sempre és diferent parlar amb un artista, molt enriquidor, ja que, no vull generalitzar ni etiquetar, però acostumen a tenir punts de vista outsiders. En Carles ha de treballar i no el molesto més agraint-li el temps que m’ha dedicat. Abans de marxar però agafo la programació pel Novembre i encerclo tot allò que m’agradaria veure a La Cantonada, fent un filtre, com el Carles diu. Abans de marxar també pujo al segon pis a veure Tarragona is not dead. La Cantonada em recorda a un cafè-tertúlia dels d’abans, d’aquells que tots tenim mitificats on senyors intel·lectuals fumaven i discutien, però La Cantonada és millor perquè no es fuma, perquè hi ha gent de totes les edats i oficis i perquè en un mateix espai hi ha un escenari per poetes i musics, parets per pintors, fotògrafs i il·lustradors i estanteries amb llibres i jocs per tothom.

 

A. M. Andevert

 

 

MARISA SUÁREZ

Cicle d’entrevistes:

Les relacions entre la cultura i la ciutadania: absència o sobrecàrrega?

MARISA SUÁREZ

foto marisa

Era novembre també, però del 1977, quan la Marisa va entrar a treballar a un museu que avui coneixem només veient les sigles MAMT però que en aquells dies tan sols ocupava la planta noble del gran edifici que avui encara alberga l’art més actual de les comarques tarragonines. Els veïns dormien al mateix edifici que les obres de Julio Antonio i també amb les guanyadores de la Biennal d’Art (tot un privilegi!). Era un lloc petit i poc semblant a un museu pel que m’explica la Marisa però tot i així ja havia albergat exposicions de gravats de Henry Moore o de Santiago Rusiñol. Als anys ’80 la Diputació de Tarragona va adquirir aquella imponent casa senyorial però que necessitava un bon rentat de cara, així, Mariano Rubio és l’últim que exposa al museu abans d’un tancament de tres anys el qual serviria per fer feina de catalogació… A mà, és clar! Així doncs la Marisa, ja treballant al museu estudia Història i comença a preguntar-se com pot arribar al públic, quin camí han de seguir l’art i la cultura per dialogar amb tothom començant un projecte que acabarà sent de referència, el MAMT Pedagògic. Ningú va dir que fos fàcil, així que tenint la feina feta (unes activitats basades en les obres del museu) i veient que les escoles no venien a ella, ella va anar a les escoles, i avui dia, quan es presenta el calendari d’activitats a les escoles, el primer dia ja s’ha omplert tot el curs.

Parla’ns de com reben els diferents grups que venen el MAMT la visita a aquest. Què feu per aprovar-vos a tots els col·lectius?
Tot i començar amb escoles, després es van unir més tipus de grups. No són grups tan homogenis ni regulats com l’escola formal. Nosaltres pactem un horari amb ells que ens vagi bé a tots, per exemple amb la Unitat Tècnica d’Immigració i Ciutadania UTIC de l’Ajuntament de Tarragona. Són persones en aquests cas que es volen adaptar a la ciutat; els hi expliquem l’espai, si tenen correu electrònic donem l’opció de mantenir una comunicació. Escollim activitats que estiguin relacionades amb la seva història de vida, en el cas de grups de la UTIC podem treballar l’obra de Rufino Mesa Restos de mi herenciaLa Maleta de los pesares , evocant tot allò que deixem en un altre indret o que ens enduem en un de nou. És un mètode que sol ser molt efectiu tot i que a l’inici de l’activitat hi hagi certa reticència a implicar-se, però quan començo a parlar de l’obra o de l’artista ells s’animen al sentir-se identificats, també és important que nosaltres els escoltem. Tot i que començo explicant jo les obres, m’agrada que ells acabin, que em diguin què significa per ells una obra és una bona cloenda. Es tracta d’emocionar, aquí rau la clau. Son de països molt diferents, però se senten molt compresos i identificats aquí.

Un altre col·lectiu, per exemple, el de la gent gran. Ara fa uns dies va venir un grup de vint persones, una gran part en cadira de rodes, ja va ser un triomf pujar-los tots al segon pis on jo explicava el Fons de Julio Antonio. Durant la sessió hi havia testimonis que havien vist en directe com posaven el Monument als Herois de Tarragona a l’any 1931 a la Rambla Nova, escoltar les experiències dels visitants  a mi, m’enriqueix enormement.
Amb els diferents grups, prèviament nosaltres hem parlat amb els educadors per familiaritzar-nos amb els tipus de grup. S’ha de buscar un equilibri i un tempus davant l’obra de manera que agradi a tothom.

Aquesta manera de treballar està basat en un discurs constructivista amb tocs del mètode Visual Thinking Strategies, i gràcies a l’experiència de tants anys saps quina tipologia de preguntes has de fer, és una estratègia basada en la interacció i formulació de preguntes  per promoure el coneixement.  Comencem amb unes preguntes inicials concretes i molt elementals, molt obertes, són de caràcter que animen a la participació. Seguim amb un seguit de preguntes fonamentades que introdueixen al participant a ampliar el seu raonament enfront a la resposta. Les preguntes focalitzadores, ens aporten multitud d’enfocaments enfront l’obra del museu amb moltes mirades possibles o focalitzen l’atenció a aspectes específics. I finalment les preguntes d’hipòtesis, que ens proporcionen noves interpretacions davant del l’objecte artístic.

Què és la cultura per a un infant? Com podem fer que la sentin?
Qualsevol cosa del seu context el nen la relaciona amb el món de la cultura: família, escola, barri. Amb aquest context cultural ells poden relacionar qualsevol aspecte la seva vida. La importància d’imatges que rebem i reben també és enorme i s’han de tenir en compte. La cultura és tot el que els rodeja doncs.

La proposta de l’activitat tàctil ha estat una de les grans novetats d’aquest any. Com la valores?
Amb el públic general ha funcionat molt bé, tothom es para i experimenta. Hem de tenir en compte que per sort no som un museu estàtic i que sempre es pot millorar. A nivell del col·lectiu de cecs quan vam fer la prova inicial va anar molt bé però després no han vingut amb una continuïtat. Ara que estem preparant el tapís de Miró en un espai tàctil també, amb les educadores de la ONCE, potser hem de millorar alguns punts. Aquest cop hem d’apostar més per la comunicació i relació amb els usuaris perquè sí que hi hagi una continuïtat de visites amb aquests col·lectius.

Tarragona és una ciutat on es valoren els museus?
No. La gent no sap què es fa en un museu. Per part de l’administració jo crec que ells no ho veuen com un enriquiment econòmic, llavors no ho valoren. Si es donés a conèixer què es fa en el món museístic, seria diferent. Els museus tampoc estan ben publicitats. S’hauria d’invertir més en difusió i tenir un fil conductor entre tots els museus de la ciutat. Els tècnics estem d’acord en fer-ho, el problema va de més amunt. A més, la gent només veu la Tarragona romana. Tarragona necessita una xarxa de museus amb la que puguem treballar en línia i publicitar les activitats conjuntament. Com a exemple, la Nit dels Museus, programem conjuntament i ens posem d’acord (museus, centres d’art i altres col·lectius)  i funciona molt bé. D’altra banda, hi ha pocs convenis, per exemple amb els estudiants de Turisme de la URV  crec que es podrien enriquir d’aquestes experiències mitjançant un conveni en pràctiques amb el sector culturals de Tarragona i que seria molt beneficiós per ambdues parts.

Com a Marisa, com participes de la cultura i com contribueixes a difondre-la?
Procuro estar al dia de les activitats que es fan i escullo les que més m’agraden per assistir-hi, i si el públic hi pot participar encara més, doncs m’encanta ser-hi present i aprendre. També a vegades pots ajudar als artistes adquirint una obra seva, mentre es pugui econòmicament parlant, és clar.

Creus que tenim lliure accés a la cultura?
Segons el que entenguis per cultura. Lliure accés a la biblioteca o una exposició sí que el tens, però tu has d’escollir. Podem dir que sí que se’n té en general. També hauríem de parlar del tipus de cultura però, a vegades tendim a pensar que el que és gratuït és de menys qualitat i no és cert.

Quines creus que són les barreres més clares que ens allunyen de la cultura?Segons el plantejament de les teves necessitats culturals has de fer la teva tria, però en general som nosaltres mateixos.

Perquè anem al cinema i al museu no, si les dues opcions són disciplines artístiques?
La gent va al cine perquè li expliquin una història, no ha de fer cap esforç, en canvi al museu sí que se n’ha de fer. Els museus com a llocs d’experimentació requereixen una implicació intel·lectual. Tampoc hi ha espais de descans i lleure als museus, potser s’haurien de pensar per gent que es vol relaxar; posar uns bancs, adequar un espai per a la lectura, etc. en definitiva fer més enriquidora l’experiència.

Absència o sobrecàrrega de cultura en els ciutadans?
Absència perquè hi ha una part de la cultura que no és d’accés per a tothom d’una banda i, de l’altra tampoc hi ha els canals necessaris perquè arribi la cultura a la ciutadania. Sobrecàrrega no n’hi ha per l’espectador en cap cas.

No sé ben bé en quin punt l’entrevista acaba i en quin comença una conversa més personal, ja que la Marisa s’interessa pels meus plans dins la història de l’art i jo responc i pregunto amb confiança i comoditat. Puc dir que el que em diu sobre l’equip humà del MAMT és cert, valora enormement ser un equip petit, ser, literalment, com una família, tots coneixen les col·leccions, els racons i els treballadors del museu. I puc dir que és cert perquè l’estiu del 2013 vaig tenir la sort d’estar formant part d’aquest equip el qual em va ensenyar a valorar tota la feina que no veiem els visitants quan entrem en un museu, a ser creatiu a l’hora de trobar un problema imprevist, a gaudir del tracte amb la gent però sobretot vaig sorprendre’m gratament quan tots els treballadors em van donar un cop de mà sigui quin sigui el moment en què els hi vaig demanar ajuda o consell, i bé, així segueixen fent-ho! Personalment sempre he defensat l’educació in situ al museu, sigui amb el grup que sigui però donant especial protagonisme a les futures generacions les quals han d’estar acostumades a passar regularment pel museu a veure una exposició o a escoltar una conferència, no han de veure-ho com quelcom feixuc ni de difícil digestió, sinó com una quotidianitat enriquidora, i bé, crec que en aquesta posició la Marisa i jo coincidim al 100%.

A. M. Andevert