CAFÈ LA CANTONADA

Cicle d’entrevistes:

Les relacions entre la cultura i la ciutadania: absència o sobrecàrrega?

 

CAFÈ LA CANTONADA

IMG_20141113_165808

Cada dia passo per davant del Cafè La Cantonada quan vaig a treballar, quan vaig al gimnàs, quan vaig a la universitat i sempre hi ha gent. L’edifici és realment bonic des de fora, una façana cantonera, un ambient concentrat en un interior molt acollidor. Fa uns mesos que estava a casa fent feina a l’ordinador i no sé perquè però era impossible concentrar-me, així que vaig agafar la motxilla buscant un lloc on poder acabar la pila de coses que m’esperaven. Quan vaig arribar a la porta de La Cantonada vaig entrar veient l’ambient tranquil que hi havia, així que un cop a dins vaig obrir el portàtil, vaig demanar un tall de pastís de formatge i la concentració em va tornar a visitar per permetre’m acabar tota la feina. Aquell dia vaig pensar que La Cantonada era un bon lloc. També em vaig assabentar de la gran activitat cultural que alberga La Cantonada, cada mes tenen una agenda amb tertúlies, concerts, exposicions, lectures, etc que anima a la gent a passar-hi una bona estona. 

Carles Calaf treballa a La Cantonada, i a part de ser il·lustrador, és un dels quatre cambrers que s’ocupa d’aquest espai, sent ell a més, l’encarregat d’organitzar les exposicions, com la que podem veure aquests dies Tarraco is not dead, la crítica de la qual podeu trobar a la nostra web www.article.cat.

 

D’on neix la idea de fer La Cantonada?
És una mica el que acostuma a passar. S’ajunten uns quants amics i decideixen començar aquest projecte, jo em vaig incorporar al cap d’un temps. La Cantonada ja tenia història, havia estat una cooperativa obrera, un supermercat, però des dels anys ’70 que era un cafè. El projecte que hem arrancat ara de Bar Restaurant La Cantonada fa un any que està en marxa i bé, encara podem viure d’això.

Tallers, música, idiomes… D’on surten les idees i com es duen a terme?
La varietat d’activitats té el seu origen en què les pensem per a tot tipus de públic, passant pels més petits, gent jove i fins als més grans. Tots els que treballem a La Cantonada venim del món de la cultura, som músics, dissenyadors, pintors, etc i això es nota en la planificació d’activitats. Cal dir però que donem una gran importància a la música, però seleccionant-la, és clar. Un punt positiu que tenim quan planegem les activitats musicals és que tots compartim més o menys els mateixos gustos i criteris musicals. Nosaltres busquem gent per què vingui a tocar, però ens hem trobat amb moltes peticions de gent que vol tocar aquí, exposar, fer recitals…

La gent es mostra participativa? Quines activitats tenen més i menys èxit?
Sí, en general sí que hi ha bona resposta del públic en quant a les activitats que oferim. L’activitat que té més èxit podríem dir que és la música, els concerts que oferim. També hi ha l’English Corner que té molta acceptació i participació, és un moment en què qualsevol pot venir, prendre alguna cosa i parlar del que sigui en anglès tranquil·lament tots els dijous mentre que els dimecres al vespre deixem lloc pel Swing. Els contes pels més petits que fem cada dos dimecres també omplen el cafè. Potser el que menys èxit té són els recitals de poesia i és que, per exemple, pel que veig, ve l’escriptor amb els seus coneguts però després no torna a escoltar altres escriptors i rapsodes.

Què és el millor del contacte amb la gent? I el pitjor?
El millor és complir una funció social. Jo sóc pintor, i en el meu cas a vegades estic al meu taller treballant i treballant i m’aïllo inevitablement, venir aquí a treballar em fa ser més social. I a més, si trobes l’amabilitat de la gent ja és genial. Potser, d’altra banda, ser cambrer sembla que no tingui una igualtat de reconeixement i respecte amb altres oficis, i així es nota a vegades amb el contacte amb la gent. Per la resta, és una feina com qualsevol altra que acaba sent mecànica un cop la coneixes i domines.

Com a Carles, com participes de la cultura i com contribueix a difondre-la?
Primerament creant els meus treballs artístics. Aquests els difonc en gran mesura gràcies al graffiti. Jo he treballat molt al carrer i encara continuo fent-ho. Moltes vegades em contracten però si vull fer una intervenció independent avui dia s’ha d’anar molt en compte que no t’enxampin, ara bé, aquest moment de perill, de feina, de risc fa que desprenguis una quantitat brutal d’adrenalina.

Creus que tenim lliure accés a la cultura?
Sí, tots podem consumir cultura diàriament i més avui dia que tenim les xarxes, suposo que a  qui no li arriba és perquè no li interessa.

Quines creu que són les barreres més clares que ens allunyen d’aquesta?
Parlant des del món al qual pertanyo, és a dir, el graffiti, es pot dir que no hi ha barreres clares. Es tracta d’un món en que no importa la opinió, la crítica o la institució. D’altra banda però, hi ha vegades que sóc conscient de la quantitat de filtres que he de passar per pintar en un lloc de manera correcta, i es fa una muntanya, tant, que acabes pensant que és més fàcil deixar-ho estar.

Perquè anem al cinema i al museu no?
En el meu cas, jo vaig molt al museu, mil vegades més que al cinema. M’interessa anar-hi per veure què fa la gent, sóc d’aquelles persones que quan va de vacances sempre va a museus. Diria que l’última vegada que vaig posar els peus a un cine va ser fa vuit anys. No tinc ni televisió a casa. Ara bé, escolto moltíssima música. Potser la resposta de la pregunta és que la gent va al cinema per oblidar la vida que porten.

Absència o sobrecàrrega de cultura en els ciutadans?
Hi ha un gran bombardeig de cultura avui dia amb només obrir Internet, però s’ha de ser selectiu, no has de consumir-ho tot, sinó filtrar-ho. Per tant, podem dir que sí que hi ha sobrecàrrega i per això mateix hem de posar un bon filtre. En aquest procés hem de tenir en compte el paper important que juguen les modes, les tendències, les generacions…

Sempre és diferent parlar amb un artista, molt enriquidor, ja que, no vull generalitzar ni etiquetar, però acostumen a tenir punts de vista outsiders. En Carles ha de treballar i no el molesto més agraint-li el temps que m’ha dedicat. Abans de marxar però agafo la programació pel Novembre i encerclo tot allò que m’agradaria veure a La Cantonada, fent un filtre, com el Carles diu. Abans de marxar també pujo al segon pis a veure Tarragona is not dead. La Cantonada em recorda a un cafè-tertúlia dels d’abans, d’aquells que tots tenim mitificats on senyors intel·lectuals fumaven i discutien, però La Cantonada és millor perquè no es fuma, perquè hi ha gent de totes les edats i oficis i perquè en un mateix espai hi ha un escenari per poetes i musics, parets per pintors, fotògrafs i il·lustradors i estanteries amb llibres i jocs per tothom.

 

A. M. Andevert