MARISA SUÁREZ

Cicle d’entrevistes:

Les relacions entre la cultura i la ciutadania: absència o sobrecàrrega?

MARISA SUÁREZ

foto marisa

Era novembre també, però del 1977, quan la Marisa va entrar a treballar a un museu que avui coneixem només veient les sigles MAMT però que en aquells dies tan sols ocupava la planta noble del gran edifici que avui encara alberga l’art més actual de les comarques tarragonines. Els veïns dormien al mateix edifici que les obres de Julio Antonio i també amb les guanyadores de la Biennal d’Art (tot un privilegi!). Era un lloc petit i poc semblant a un museu pel que m’explica la Marisa però tot i així ja havia albergat exposicions de gravats de Henry Moore o de Santiago Rusiñol. Als anys ’80 la Diputació de Tarragona va adquirir aquella imponent casa senyorial però que necessitava un bon rentat de cara, així, Mariano Rubio és l’últim que exposa al museu abans d’un tancament de tres anys el qual serviria per fer feina de catalogació… A mà, és clar! Així doncs la Marisa, ja treballant al museu estudia Història i comença a preguntar-se com pot arribar al públic, quin camí han de seguir l’art i la cultura per dialogar amb tothom començant un projecte que acabarà sent de referència, el MAMT Pedagògic. Ningú va dir que fos fàcil, així que tenint la feina feta (unes activitats basades en les obres del museu) i veient que les escoles no venien a ella, ella va anar a les escoles, i avui dia, quan es presenta el calendari d’activitats a les escoles, el primer dia ja s’ha omplert tot el curs.

Parla’ns de com reben els diferents grups que venen el MAMT la visita a aquest. Què feu per aprovar-vos a tots els col·lectius?
Tot i començar amb escoles, després es van unir més tipus de grups. No són grups tan homogenis ni regulats com l’escola formal. Nosaltres pactem un horari amb ells que ens vagi bé a tots, per exemple amb la Unitat Tècnica d’Immigració i Ciutadania UTIC de l’Ajuntament de Tarragona. Són persones en aquests cas que es volen adaptar a la ciutat; els hi expliquem l’espai, si tenen correu electrònic donem l’opció de mantenir una comunicació. Escollim activitats que estiguin relacionades amb la seva història de vida, en el cas de grups de la UTIC podem treballar l’obra de Rufino Mesa Restos de mi herenciaLa Maleta de los pesares , evocant tot allò que deixem en un altre indret o que ens enduem en un de nou. És un mètode que sol ser molt efectiu tot i que a l’inici de l’activitat hi hagi certa reticència a implicar-se, però quan començo a parlar de l’obra o de l’artista ells s’animen al sentir-se identificats, també és important que nosaltres els escoltem. Tot i que començo explicant jo les obres, m’agrada que ells acabin, que em diguin què significa per ells una obra és una bona cloenda. Es tracta d’emocionar, aquí rau la clau. Son de països molt diferents, però se senten molt compresos i identificats aquí.

Un altre col·lectiu, per exemple, el de la gent gran. Ara fa uns dies va venir un grup de vint persones, una gran part en cadira de rodes, ja va ser un triomf pujar-los tots al segon pis on jo explicava el Fons de Julio Antonio. Durant la sessió hi havia testimonis que havien vist en directe com posaven el Monument als Herois de Tarragona a l’any 1931 a la Rambla Nova, escoltar les experiències dels visitants  a mi, m’enriqueix enormement.
Amb els diferents grups, prèviament nosaltres hem parlat amb els educadors per familiaritzar-nos amb els tipus de grup. S’ha de buscar un equilibri i un tempus davant l’obra de manera que agradi a tothom.

Aquesta manera de treballar està basat en un discurs constructivista amb tocs del mètode Visual Thinking Strategies, i gràcies a l’experiència de tants anys saps quina tipologia de preguntes has de fer, és una estratègia basada en la interacció i formulació de preguntes  per promoure el coneixement.  Comencem amb unes preguntes inicials concretes i molt elementals, molt obertes, són de caràcter que animen a la participació. Seguim amb un seguit de preguntes fonamentades que introdueixen al participant a ampliar el seu raonament enfront a la resposta. Les preguntes focalitzadores, ens aporten multitud d’enfocaments enfront l’obra del museu amb moltes mirades possibles o focalitzen l’atenció a aspectes específics. I finalment les preguntes d’hipòtesis, que ens proporcionen noves interpretacions davant del l’objecte artístic.

Què és la cultura per a un infant? Com podem fer que la sentin?
Qualsevol cosa del seu context el nen la relaciona amb el món de la cultura: família, escola, barri. Amb aquest context cultural ells poden relacionar qualsevol aspecte la seva vida. La importància d’imatges que rebem i reben també és enorme i s’han de tenir en compte. La cultura és tot el que els rodeja doncs.

La proposta de l’activitat tàctil ha estat una de les grans novetats d’aquest any. Com la valores?
Amb el públic general ha funcionat molt bé, tothom es para i experimenta. Hem de tenir en compte que per sort no som un museu estàtic i que sempre es pot millorar. A nivell del col·lectiu de cecs quan vam fer la prova inicial va anar molt bé però després no han vingut amb una continuïtat. Ara que estem preparant el tapís de Miró en un espai tàctil també, amb les educadores de la ONCE, potser hem de millorar alguns punts. Aquest cop hem d’apostar més per la comunicació i relació amb els usuaris perquè sí que hi hagi una continuïtat de visites amb aquests col·lectius.

Tarragona és una ciutat on es valoren els museus?
No. La gent no sap què es fa en un museu. Per part de l’administració jo crec que ells no ho veuen com un enriquiment econòmic, llavors no ho valoren. Si es donés a conèixer què es fa en el món museístic, seria diferent. Els museus tampoc estan ben publicitats. S’hauria d’invertir més en difusió i tenir un fil conductor entre tots els museus de la ciutat. Els tècnics estem d’acord en fer-ho, el problema va de més amunt. A més, la gent només veu la Tarragona romana. Tarragona necessita una xarxa de museus amb la que puguem treballar en línia i publicitar les activitats conjuntament. Com a exemple, la Nit dels Museus, programem conjuntament i ens posem d’acord (museus, centres d’art i altres col·lectius)  i funciona molt bé. D’altra banda, hi ha pocs convenis, per exemple amb els estudiants de Turisme de la URV  crec que es podrien enriquir d’aquestes experiències mitjançant un conveni en pràctiques amb el sector culturals de Tarragona i que seria molt beneficiós per ambdues parts.

Com a Marisa, com participes de la cultura i com contribueixes a difondre-la?
Procuro estar al dia de les activitats que es fan i escullo les que més m’agraden per assistir-hi, i si el públic hi pot participar encara més, doncs m’encanta ser-hi present i aprendre. També a vegades pots ajudar als artistes adquirint una obra seva, mentre es pugui econòmicament parlant, és clar.

Creus que tenim lliure accés a la cultura?
Segons el que entenguis per cultura. Lliure accés a la biblioteca o una exposició sí que el tens, però tu has d’escollir. Podem dir que sí que se’n té en general. També hauríem de parlar del tipus de cultura però, a vegades tendim a pensar que el que és gratuït és de menys qualitat i no és cert.

Quines creus que són les barreres més clares que ens allunyen de la cultura?Segons el plantejament de les teves necessitats culturals has de fer la teva tria, però en general som nosaltres mateixos.

Perquè anem al cinema i al museu no, si les dues opcions són disciplines artístiques?
La gent va al cine perquè li expliquin una història, no ha de fer cap esforç, en canvi al museu sí que se n’ha de fer. Els museus com a llocs d’experimentació requereixen una implicació intel·lectual. Tampoc hi ha espais de descans i lleure als museus, potser s’haurien de pensar per gent que es vol relaxar; posar uns bancs, adequar un espai per a la lectura, etc. en definitiva fer més enriquidora l’experiència.

Absència o sobrecàrrega de cultura en els ciutadans?
Absència perquè hi ha una part de la cultura que no és d’accés per a tothom d’una banda i, de l’altra tampoc hi ha els canals necessaris perquè arribi la cultura a la ciutadania. Sobrecàrrega no n’hi ha per l’espectador en cap cas.

No sé ben bé en quin punt l’entrevista acaba i en quin comença una conversa més personal, ja que la Marisa s’interessa pels meus plans dins la història de l’art i jo responc i pregunto amb confiança i comoditat. Puc dir que el que em diu sobre l’equip humà del MAMT és cert, valora enormement ser un equip petit, ser, literalment, com una família, tots coneixen les col·leccions, els racons i els treballadors del museu. I puc dir que és cert perquè l’estiu del 2013 vaig tenir la sort d’estar formant part d’aquest equip el qual em va ensenyar a valorar tota la feina que no veiem els visitants quan entrem en un museu, a ser creatiu a l’hora de trobar un problema imprevist, a gaudir del tracte amb la gent però sobretot vaig sorprendre’m gratament quan tots els treballadors em van donar un cop de mà sigui quin sigui el moment en què els hi vaig demanar ajuda o consell, i bé, així segueixen fent-ho! Personalment sempre he defensat l’educació in situ al museu, sigui amb el grup que sigui però donant especial protagonisme a les futures generacions les quals han d’estar acostumades a passar regularment pel museu a veure una exposició o a escoltar una conferència, no han de veure-ho com quelcom feixuc ni de difícil digestió, sinó com una quotidianitat enriquidora, i bé, crec que en aquesta posició la Marisa i jo coincidim al 100%.

A. M. Andevert